DIA DE FESTA "GRAN"...LA FESTA DE LA TERESA

El cap de setmana 17,18 i 19 de setembre, ha estat diferent... El divendres per la tarda, ja vaig baixar a Cornellà per anar a una missa que es feia per l'Alvaro, el fill de l'Anna, que va perdre la vida aquest estiu en un accident de cotxe... La missa va ser al local de Santa Maria, una eucaristia de les dues comunitats de base que hi han a Cornellà... s'ha de dir que per mi va ser "especial", feia molts anys que no vivia una eucaristia com aquesta... hi han coses que no canvien...

Vaig anar a dormir a casa meva, a Barcelona... trobo a faltar la comunitat, està a prop de les meves coses, d'estar per el meu barri...Al mati del dissabte, un passeig per les Rambles, una visita a la Virreina a veure els gegants de la ciutat... i com, no a fer un tallat a" Il cafè di Roma"... Per la tarda me'n vaig anar cap a Cornellà per ajudar a la preparació de l'arrosada del diumenge; la celebració del 50 anys de la Teresa... Va ser divertit, una quantitat de dones, totes a les ordres del Cuiner, en Jordi... un cuiner meticulós, en tots i cada un dels ingredients... enriuten del Ferran Adrià... Es va acabar amb un bon sopar, tant per la "teca", com per la companyia...

El diumenge va començar molt aviat, a les 7 del matí... la Teresa, estava una mica nerviosa... segurament perquè volia que tot sortís bé... i així va ser... tot va sortir molt bé...

Vem anar cap a Solidança a preparar les coses i anar esperant que anés arribant la gent... Quant ja va ser cap al migdia hi ha estava tot a punt, el lloc engalanat... i la protagonista era "la rosa", la rosa i la Teresa... cada un dels assistent li havíem de portar una rosa i d'aquesta manera felicitar-la, juntament amb un foli, expressant els sentiments que tenim envers la Teresa.... o cadascú el que va voler.., Una festa emotiva, de retrobament de "velles" amistats, ... i com no d'un bon arròs, que per mi va ser tot un èxit...

La Teresa, sota el meu punt de vista, es una persona molt generosa, amb la seva família i amb els seus amics... es generosa en el sentit ampli de la paraula... sempre te temps, pel que ho necessita... Es molt amiga dels seus amics... sembla una frase feta, però en aquests cas es veritat,

es una persona ecuanime... templada... segura... es una persona silenciosa, no fa soroll, no es estrident, no crida l'atenció... però es com una olivera de gran soca i un tronc mil·lenari, que et dona gran seguretat.. ven arrelada a la terra, però amb tota la seva força a fora, en el dia a dia...

Estic contenta de tenir-la com a miga... tot i que per mi, es com una germana, aquest germana que hauríem de tenir totes... i que tanta falta ens fa al llarg de la vida. GRÀCIES TERESA...

COM M'AGRADARIA ENVELLIR...

"Com m'agradaria envellir", es el titul de un article que la Gna. Dolores Aleixandre va escriure en una revista cap l'any 2004... Le llegit més d'una vegada, perquè considero que es molt important saber envellir,despres laaturalesa farà de les seves, però estic segura que nosaltres hem de posar de la nostra part... diu ella que "desde Atapuerca, llevan los seres humanos envejeciendo y no ha pasado nada, salvo que se han muerto."... arribar a ser vell o vella es el que la majoria dels mortals volem...però, ah¡¡¡ ho voldríem fer a la nostra manera, tenint totes les nostres facultats, tenir el cos encara jove, que no ens fes mal res... i això es impossible¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Ja fa dies que he començat un"master" sobre aquests tema, primer amb la meva mare, ¡Que ho està fent força bé! i ara ja fa uns dies amb els meus tiets... que tot es molt més complicat!!!!!
Tinc un tiet de 90 anys, que està bé... "sinó fos" que el cor no li treballa, de vell que el té... i que comporta una serie de dificultats,de malaltia, però el meu tiet,te EL CAP BE, en perfectes condicions, m'atraviria a dir que millor que jo, es una persona lúcida... i que en aquests moments el seu gran problema es la seva dona: la meva tieta, la bessona de la meva mare... que en 87 anys té un edema en el cervell i en aquest moments està cada vegada més senil... i en aquest moments ja tenim problemes tota la família...
Està ingressada a l'Hospital i no hi ha forma de tranquilizar-la... que l'han de tenir lligada i tota la nit sela passa cridant...Quan la veus i estàs amb ella... el cor et fa mal... es molt dur!!!! i las circumstàncies no ajuden (la seva filla, la meva cosina, fa 15 anys que es morta)....
¡Quantes gràcies tenim que donar a Déu, de la vellesa que està tenint la meva mare!
Quant tot això et passa de tant aprop, que fins i tot et frega el cos, es molt dur.... Són dies de dormir poc, perquè no deixes de pensar...
Com serà el final de la nostra vellesa?, Tenim el deure de fer tot el que puguem, perquè sigui el millor possible...
Demà, serà un dia llarg i costerut, a la tarda tinc que anar ajudar els meus tiets, el tiet s'ha de fer proves i a la tieta no se la pot deixar ni una estona sola....

Acabaré amb aquesta fragment de poesia que m'agradat molt...

"No sé lo que ocurrirá del otro lado,
cuando tolo lo mío haya basculado
hacia la eternidad.
Lo que creo, lo que unicamente creo,
es que un amor me espera.
Por favor, no me habléis de glorias,
ni de alabanzas de bienaventurados,
ni de sus ángeles.
Todo lo que yo puedo hacer es creer,
creer obstinadamente
que un amor me espera"

UNS DIES A MONTSERRAT !!!!!!!!

Uns dies de finals d'agost a Montserrat!!!!!!!!!! Sempre es agradable passar uns dies a Montserrat, aquests any he estat uns dies sola, perquè la Teresa encara estava de viatge i un d'aquests dies va fer una turmenta, que els trons fan un soroll a la muntanya!, han sigut dies de silenci, de reflexió de lectura,... i sobre tot de PREGARIA, ho trobo a faltar ...

Tot va en funció de l'horari dels monjos (mes o menys)... abans de les 6 toquen les campanes a Maitines, el primer res que fa qualsevol comunitat monàstica (de vida contemplativa) i a quarts de vuit fan els Laudes que ja son oberts a tota la gent que hi volguí anar..., i comencen les misses a les 9 al Cambril, a les 11 la missa conventual a l'altar major i com diu la paraula, ja tota la Comunitat i a les 12 n'hi ha una a l'altar del Santissim... Jo segons el dia anava a una o a l'altra...i la meva vida, ja la passava a la cel·la, es l'hora que a Montserrat hi han tots els turistes, i es l'hora de "retirar-se"... A mitja tarda, ja es pot sortir a donar un vol... fins a l'hora de Vespres, que son a les 6,45 de la tarda, cant de la salve i un motet a càrrec de l'escolania... quan van tornar de vacances.... I després de vespres, es l'hora de compartir amb l'altra gent de la "colònia de estiuejants", sencillament, la gent que fa anys que passant aquests dies a Montserrat.. els de Badalona, els de Vilanova i la Geltru, els de Martorell, els d'Abrera, els de Barcelona...i nosaltres, la Teresa i jo... som una bona colla... uns arriben, els altres marxen... però es l'hora de la tertúlia, dels comentaris... són persones molt agradables i molt afins a nosaltres... arriba l'hora de sopar i després hi han uns dies que hi han cants a la plaça per la colla que està fent el curset de direcció de cants... altres d'anar fins al "rèbol del vent" a contemplar una part del "cor de Catalunya"... hi han unes vistes espectaculars a la nit!!!!!! I tot això amb molt de silenci per no molestar a ningú...ES UNA PASSADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Quan va arribar la Teresa, del Paraguay, va ser l'hora de les fotos, de les explicacions de les vivències, de les visites a sopar i a dinar si convé... però a la nit, cadascú a casa seva.... i torna la tranquilitat.

Un d'aquests dies la Teresa d'Abrera feia 65 anys i els seus familiars li van organitzar una festa sorpresa, després de la Conventual, en una sala de l'edifici de Nostra Senyora, ...i ¡Com no hi vent ser invitats la colònia! va ser uns moments de compartir... un vam"aperitiu", que la Teresa i jo ja no vem dinar,... fins l'hora de berenar...Totes aquestes coses fan, que passar uns dies a Montserrat ho faci tant especial, quelcom que molta gent no ho entén... et pregunten... Però que hi feu a Montserrat?, doncs tot això i moltes més coses... anar a caminar, si en tens ganes i pots, es fan moltes excursions... es fan concerts, anar a visitar el museu...sempre són coses que alimenten "l'ànima", l'interior de les persones, això que tenim a dintre que ens fa diferents dels animals....i parlant d'animals, a Montserrat no hi han gossos!!!!!!!!, es que visc en una escala, que n'hi han molts....

LA MEVA MARE... ESTA MALALTA....

La meva mare està malalta... sí, ja sé que no es res nou, però es que hi han coses que es molt difícil d'anar portant... Tinc la impressió que ella hi ha no aguanta més, es posa molt nerviosa i d'aquesta forma encara té més mal... lo pitjor del cas es que jo també he arribat al tope...tinc suors freda i mareig, a vegades penso que caure a terra, necessito està uns dies sola, sense preocupar-me de res... ja se costen aquests dies...amb costa deixar-la, està feta a mi... es com l'ensemblatge de dues peces de puzle... però jo se que estarà molt bé amb el meu germà... potser millor que en mi així que no em vull preocupar... però ja intenta fer-me xantatge... però HO NECESSITO...

El diumenge passat, dia 8 d'agost, era Santo DOMINGO DE GUZMAN, el Pare de l'Odre de Predicadors a la qual pertanyo, i vaig anar a la meva comunitat a celebrar-ho, va ser encara no un dia sencer, però... molt bé.

El dia 17 me'n vaig a Montserrat a passar 8 o 10 dies, segur que seran 10 ¡¡¡¡¡¡¡

UN DIA TRIST...

Avui es dia 23 de juliol, fa disset anys que va morir el meu pare !!!! passen els anys massa depressa....

Ahir vaig anar a Barcelona, bé, vaig anar a la Plaça Espanya de Barcelona, perque no vaig sortir d'aquella plaça... el motiu?. A renovar-me el DNI.

Pel matí vaig passar per Cornellà, pel Tenatori.. aveure l'Ana que va tenir la gran pena de perdre en un accident de cotxe al seu fill Alvaro...¡Un dia molt trist! perdre un fill deu ésser el pitjor que li pot passar a una mare... i per ella es el segons fill, hi ha que se n'hi va morir un altre amb dos o tres mesos... ¡pobre Ana!, pero es una dona de tanta fe, que segur que sabrà continuar vivint tot i les moltes coses tristes que li han passat en la seva vida...

Remonta tot això és molt dificil...A vegades la vida se'm fa molt costaruda... Podria ser una foto meva aquets arbre...

DIA DE LA FINAL DEL MUNDIAL....¡¡¡¡¡¡¡

Fa basarda el silenci qua hi ha en tot el poble... no pasen ni cotxes... en serio que fa por, no sabria amb que relacionar-ho... hi ha més silenci que quan el Barça va jugar la Champions, ara en el moment que facin un gol serà una bogeria. Jo estic mirant un altre cadena, perquè , a sobre la Tv5 no es una cadena amiga... Tinc la impressió que han començat a celebrar la copa avans de guanyar-la... i això no sol sortir bé. A mi la veritat, es que tan en fa si guanyen o perden, el futbol tampoc es que m'agradi massa... sempre que el que juga no es el Barça, per mi es un SENTIMENT, sóc del Barça fins la mèdula de l'ós, i tot el que no sigui el Barça...doncs, mes igual... Aquets era un dia que no havia viscut mai aqui al meu poble... i vaig quedar garratibada de la cantitat de "patriotas de la España" que hi han aqui a Castellbell... amb banderas espanyoles al balcó... oh¡ i que hi van ser dies... A mi el dia de la manifestació em va sortir també la vena de la patria, la meva la catalana, i també vaig possar la senyera al balcó i un més amunt del meu l'espanyola... No vaig pensar en fer una foto, ara hi ha fa uns dies que no hi es... suposo per que no se'ls descoloreixe amb el sol que fa...

... I TOT ES REPETEIX...

Avui es dia 1 de juliol de 2010... ara si que hi ha comença l'estiu!, fa molta calor... al menys al carrer... Ara venen un temps diferent del reste del curs... però segur que bastant semblant a l'any passat... bé, del tot no, aquest any no vaig en lloc de vacances, a Montserrat a finals d'agost...

Aquest any també ehem anat a Muntanyola a cantar a Missa el dia de la Festa Major i després vem dinar a casa del Mossèn Joan... un lloc molt bonic... Muntanyola es com el balcó del Pirineu, hi han unes vistes molt boniques...

El dia 24 va ser el sant de l'Ivan... i vem anar a celebrar el seu sant a Mataró, a sopar a casa de la Judit i el Sergi que estrenen pis... un pis amb una gran terrassa per poder celebrar totes les festes que vulguin, es un pis original!!!, però més gran que el que tenien... Em sembla que ja vaig posar una foto del gosset que li van regalar a la Judit, però vaig dir que posaria una foto, que el tinc a la falda, es una foto bastant "original" per que no crec que passi gaires vegades...

També hi han noticies tristes, ¡ sinó no seria la vida ! Després de viure 100 anys i 1 mes ens va deixar per anar-se'n amb el Pare del Cel... em pau reposi !!!!! Em sap greu no haver-le vist en el últim temps de la seva vida... per a mi era una persona molt important, ella m'estimava i jo també... feia molts anys que la coneixia i també havia compartit moltes coses amb ella i tota la seva família, que es com si fos la meva... Ens haurem de veure en un "altre lloc"...

27 i 28 de juny, he anat a Barcelona... El dilluns he dinat amb les meves amigues del Col·legi de Montcada: la Rosa, Mònica, Silvia, Ofelia... i també hi havia la Carmen que passava uns dies a Barcelona. Sempre m'agrada anar a la meva comunitat, dinar amb les meves amigues... i passejar per Barcelona, concretament va ser pel Call de la Ciutat Condal... Vaig passar uns dies molt agradables... i això fa que el cor i l'esperit se'm omplin... no se de què, però m'ajuda a viure millor...

ANIVERSARIS...VIATGES...una mica de tot...

Aquest mes de maig fan anys molta gent que conec... el primer el meu germà... i en fa 60!!!!!!!!

No em sap greu per ell, sinó que això vol dir que jo en tinc alguns més... I molts amics, la Rosa R., la Sarai, l'Albert, la Judit R., la Carmeta, i la Teresa...es veu que es un bon mes per néixer... Ah¡¡¡ i la principal la mare de la Salud, la Sra. Josefa ha fet 100 anys!!!! ¡Mare de Déu! em sembla impossible que es pugui arribar aquestes edats... Va fer els anys el 15 de maig i jo volia anar-hi, però s'ha posat malatona, i està ingressada amb problemes de cor... i altres., tinc ganes de anar-hi i no puc tardar.

Com deia, dies anteriors, per la segona Pasqua, es a dir la setmana passada, vaig anar a Pamplona amb la Teresa i l'Angels, a casa de la Imma... Vem marxar el divendres cap a les 3 de la tarda i arribàvem a Pamplona cap a les 8, 30 del vespre... anàrem directes a l'Església de San Nicolau a escoltar la coral del Sant Joan de Déu de Barcelona, que cantaven juntament amb la coral de Barañain, un poble adossat a Pamplona, que es on viu la Imma... Va ser molt maco, van cantar una segona part amb fragments d'opera, aquestes àries mes conegudes, marevallosament bé (a mi m'agrada molt l'opera).... L'endemà cantaven per la tarda a San Sebastian i com que nosaltres ja teníem planejat d'anar-hi a passar el dia així ho vem fer... Donosti es una ciutat que també m'agrada molt, anàrem de tapes a la Plaça de la Constitució, preciosa¡¡¡ i allà al bar el Tamborilero, assegudes a la plaça vem "tapajar" molt bo...vem passejar per la platja de "La Concha" i vem prendre cafè en la terrassa d'un hotel... que quan vem entrar dintre vaig al·lucinar, posaré la foto per que sapigueu perquè ho dic, es diu l'Hotel Londres.... anàrem al concert també molt maco, van cantar la Missa de Sant Joan de Déu que va composar Haydn..

L'endemà anàrem cap el Vall del Roncal, jo no hi havia estat mai i es impressionant, ja una de les Selves de faigos mes gran d'Europa després de la Selva Negre alemanya... vem anar muntanya amunt fins arrivar a la France, que estava amb molta neu¡¡¡, el paissatgel Pirineus quan passes a FRance canviar completament, es molt més farestec...

I l'ultim dia vem anar a passejar a Pamplona feia algun temps que no ho feia i la ciutat està molt canviada.. aquest navarresos igual que els vascos amb això dels Fueros... estan ven servits...

I tornada a Castellbell i a la rutina de cada dia... mal aquí, mal allà... i anar passant...¡¡¡

NOMES ES VIU EL PRESENT...

Quan no s'escriu amb una certa regularitat, es perd l'habit i cada vegada costa més de posar-se a escriure... o també pot ser que la vida es repeteix... cada any celebrem les mateixes coses, de diferent forma, però el mateix, i fa mandra de torna a escriure el mateix... I per altre banda quan passen tants dies, ja no saps per on començar a escriure, i moltes coses ja s'han esborrat de la meva ment... Aquest any tinc la impressió que visc per "adelantat", que vull dir, doncs que penso més en el que vindrà i com puc arreglar les coses, que no pas el dia a dia... MALA COSA...

NOMES ES VIU EL PRESENT, perquè en definitiva es l'únic que existeix, el passat ja no hi es i el futur no saben si hi serem... ¡¡¡¡ QUINA TONTERIA DONCS LA QUE ESTIC VIVINT!!!!!

Però no hi puc fer res, ara estic preocupada ha veure com arreglaré la nit del diumenge, per poder anar al futbol i quedar-me a Barcelona, ja que si no hi haure de baixar un altre dia, i al mateix temps pensar que ja no puc fer masses coses alhora... Per altre canto volem anar a Pamplona amb la Teresa per cap de setmana de la segona Pasqua... i cada vegada que vull sortir de casa... TINC UN GRAN PROBLEMA...No hauria de ser així, es queda el meu germà, però la meva mare me estar fent "xantatge emocional", i em fa sentir malament, com si l'abandonés... quina tonteria!!!!!!!!

Durant aquest mes llarg que no he escrit res, han passat varis aconteixements: Sant Jordi, la Pasqua, la Moreneta, el Panallet...

UNA SETMANA DIFERENT...¡¡¡¡¡¡¡

Vaja setmana que hem passat¡¡¡¡ Després de les llargues vacances de setmana santa, la meva mare no millorava en el seu herpes... i per més que hi pensava no sabia que tenia que fer... ella no parava de dir-me que volia que li senyessin (vol dir que un curandero, o una persona que te uns poders, li faci signes de la creu sobre del mal i li curi...), En principi pot semblar difícil... dificilissim...però la meva mare te una teoria: "que s'ha de creure en tot i en no res"... una cosa rara... però abans les famílies i anaven, per segons quines enfermetats, amb aquesta gent... que també raro, quasi ni havien a tots el pobles...

Bé, nosaltres vem anar amb un senyor que es naturopada, es a dir que exerceix la Naturopatia-Holistica...En segons quins assumptes, molt competent...

La meva família es client d'ell i ens van aconseguir que ens visites al mateix dimecres, i ens hi va fer anar tres dies... amb la meva mare li va fer les creus... (i jo que sóc tan incrèdula, acabo pensant... per què no???) La meva mare està més tranquil·la, no li fa tan mal i no ha tingut que prendre res...aquí queda..¡¡¡¡

Bé, i per acabar-ho de fer que tot fos una mica més feliç... EL BARÇA A GUANYAT AL MADRID¡¡¡ podríem dir , que això no ens treu de cap "apuro", però la veritat es que l'ànim el tenim més alt...

HA PASSAT LA SETMANA SANTA ...

Estem ja en la segona setmana de Pasqua, començant la primavera... i a mi em sembla tot igual que sempre... això es perillós, tinc que fer que d'alguna manera les coses siguin diferents, tinc que aprendre, quan m'aixeco al matí "que avui pot ser un gran dia", sinó la monotonia pot en mi... i no em pot passar res, i tinc que estar amb totes les meves facultats, tan corporals com psicològiques... i així no anem bé

No em trobo bé, tinc que anar a fer-me unes proves en un metge del aparell respiratori, perquè tinc algun que altre problema... El genolls els tinc que porta a"engresar", perquè al pujar i baixar les escales "xirrian"... i no continuaré, perquè al final faré massa pena...


A passat la setmana santa, de la manera més ràpida possible. Com qui diu, em sembla impossible que hi ha hagi passat...Es una llàstima¡¡¡¡¡, però no hi puc fer res, per viure una mica la setmana santa, has de "retirar-te" en algun lloc i està només pels Oficis...


El dia de la "mona", el dilluns de Pasqua, es la vem menjar al Ferran, tota la família... va fer un bon dia... i vem conèixer a la Duna, al gosset de la Judit i el Sergi.. un animalet molt maco, perquè fins els gossos ni han de lletxos...

Estem passant uns dies, hi ha fa mesos que la mama te un Herpes i no hi ha forma de que el dolor li acabi de marxar... Al final hem anat amb un Sr. que fa NATUROPATIA - HOLISTICA... total i hem anat tres dies i la meva mare està molt millor i fins i tot molt més tranquil·la....I si no s'acaba de curar al menys està tranquil·la... fins i jo que tenia un dolor que no podia moure ni el braç m'han fet un massatge de primera... també fan massatges... no dic que no hi vagi algun dia...
Bé, ja anirem explicant altres coses...

COMENÇA LA SETMANA SANTA....2010

Comença la Setmana Santa, en altres ocasions, seria sinònim de vacances, d'estar mes atenta a la litúrgia d'aquests dies...Però en les circumstancies que ara estic, de vacances , res... no deixen de ser uns dies com els altres i en quan a la litúrgia... doncs...poca cosa, a la parròquia poca gent i poca litúrgia, "molt d'estar per casa" i aquest dies, són dies d'una profunda litúrgia...

Llegia el comentari evangèlic que fa en Jose A. Pagola, sobre l'evangeli d'aquest diumenge de Rams, que es la Passió i Mort de Jesús. el titul es: Que fa Déu en una Creu?.

Un “Déu crucificat” es una revolució i un escàndol que ens obliga a qüestionar totes les idees que els humans ens fem de un Déu al que suposadament coneixem.
El “Déu crucificat” no es un ésser omnipotent i majestuós, immutable i feliç, aliè als sofriment dels humans, sinó un Déu impotent i humiliat que pateix com nosaltres el dolor.
Al davant del Crucificat comencem a intuir que Déu, en el seu últim misteri, es algú que pateix amb nosaltres. La nostra misèria li afecta, el nostres sofriments li esquitxa.
No existeix un Déu que la seva vida va transcorre, per dir-ho de alguna manera, al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgracies. Ell està en tots els Calvaris del nostre món.
Aquest “Déu crucificat” no permet una fe frívola i egoista en un Déu omnipotent al servei dels nostres capritxos i pretensions. Aquest Déu ens posa mirant cap al sofriment, l’abandó i el desemparo de tantes víctimes de la injustícia i de les desgracies. Amb aquest Déu ens trobem quan ens apropem al sofriment de qualsevol crucificat.
Els cristians continuem donant tota classe de giravoltes per no ensopegar amb el “Déu crucificat”. Hem aprés inclús, a aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Tant mateix, la forma més autentica de celebrar la Passió del Senyor es reavivant la nostra compassió.

Que quan estimem al Crucificat ens posi sempre mirant cap aquells, que prop o lluny de nosaltres viuen patint.

Pels que creiem, aquests dies, són dies de reflexió i pregària, sobre els últims dies de la vida de Jesus, que sempre ens ha de portar a fer un examen de la nostra vida, per veure com seguim les ensenyances del Mestre...Estic a acostumada a fer-ho en comunitat, en la parròquia m'he d'esforça una mica més... perquè tot i sent el mateix es molt diferent...

Estic preocupada per la meva mare, el dolor del Herpes no li acabar de marxar.. i cosa que no li he vist mai des de diumenge que té els peus molt inflats i jo diria que també la cara... però ja no se si es una obsessió meva.. no se si les pastilles li han atacat el ronyons... ESTIC MOLT PREOCUPADA I NO PUC DORMIR.

Avui he anat a caminar cap a la resclosa... i tot i que el paisatge encara es d'hivern, es comença a notar la primavera...

.

QUIN ENSURT...¡¡¡¡¡

La meva mare,aquest vespre m'ha donat un gran ensurt... S'ha anat a dormir aviat, sobre les 2/4 de 9 i quan hi he anat jo, casi dormia, s'ha tret l'audífon i ha continuat dormint... i jo he quedat molt tranquil·la... cap a les 11 ha començat a cridar de dolor i es queixava n¡molt he saltat del llit i he anat cap a la seva habitació i quasi sense obrir els ulls anava dient que tenia la cama morta...

(10-03-2010)

He començat a tocar la perquè obris els ulls, sinó em mira la meva mare no em sent, i no hi havia manera, ella sols repetia que no es podia moure... Han sigut uns moments, que de veritat m'asustat, pensava que li havia donat alguna cosa, semblava que estigues mig adormida i no hi havia forma de que s'ha aixeques... al final, després de molta estona, l'he feta tomba de costat i li he fregat la cama amb una crema, i el sol fet de moure la musculatura diu que li ha passat una mica... i s'ha tornat a quedar ensopida...

La meva teoria, es que s'ha dorm de cara enlaira i es castiga molt la esquena i per això li queda aquesta sensació de que no pot moura les extremitats, bé, sobre tot la cama de l'herpes...

Avui en com si la meva mare hagués volgut fer un assaig de la seva mort... i a mi no m'agradat gens... a part d¡no pare de dir que pateix molt i que es vol morir... he tingut dintre el meu una angoixa tremenda... m'ha semblat que la que em moria era jo...

I una cosa més pràctica que he pensat, perquè en un moment es passant moltes coses per cap, que teníem que compra un llit articulat, li costara menys aixecar-se...

No crec que pugui dormir i he pensat que ara era el moment d'explicar-ho, perquè ha vegades l'endemà, quant tot s'ha refreda, ja no es el mateix... les sensacions i emocions,,, si pot ser s'han d'explicar al moment...

En aquesta foto, us heu de fitxar que hi ha una cadernera al terra que busca entre aquest sec fullam , el menja que no troben amb la nevada que ha fet...

¡ UNA GRAN NEVADA, en el mes de Març !!!!!!!!

Tenim un temps, com diu la meva mare, una mica boig... podríem dir que boig del tot... sembla mentida que en aquesta època de l'any, en un mes de març, hagi nevat d'aquesta manera...

Aquí a Castellbell, ha començat a la nit i ha continuat tot el dia... m'ho anava mirant i cada vegada estava tot més blanc. A mi precisament no me'n gresca la neu, més aviat trobo que es un problema... Diguem gran i atrotinada... i es veritat! . Si hagués tingut forces per anar a passejar per carrer, (Bé, he tingut un moment de responsabilitat...No tenia ganes de malmetrem més parts del meu cos...)

Si parlem del paisatge que anava quedant, era bonic, segurament els que s'han trobat atrapats en una carretera o en algun transport public, no han tingut la mateixa"visió" que jo, també ho entenc...

Es curiós, passen dies que no surto al carrer, sobre tot a l'hivern... però sortir al balcó i veure que no pots sortir, tens una impressió estranya, et sent com tancada i arribes a tenir por...Espero que demà tot sigui d'un altre "color"...

Era bonic mentre nevava...ara que la gent la trepitjada, es una cosa lletja.. passa com a la vida: la infància, la joventut, la maduresa... i la vellesa... Cada etapa de la vida es diferent, com el paisatge... anem canviant... ni per bé, ni per mal... encara que més aviat per mal...

I la meva mare, sentint el temps, el dolor que te de l'herpes, no la deixa viure... ella de dolor i a mi dels nervis... No se que fer...

COMENÇA EL MES DE MARÇ...¡¡¡

Diuen d'aquest mes que no es bo¡¡¡Hi ha una dita "març, marçot mata a la vella i a la jove si pot", també diuen que les nascudes en aquest mes són llunàtiques... i segur que encar se'n diuen més...
El gener, aquí a casa meva, no ha sigut pas bo, tot i que totes les coses encara poden empitjora, així que siguem cautes...
La meva mare no ha passat bon gener, així que esperem que no anem a menys... demà tornarem anar al Neuròleg, Dr. Ugarte, espero que ens doni alguna solució per la seva milloria... que hi ha sabem que no la pot curar, però si millorar. Avui dia 28 de febrer s'ha estat tot el dia al llit, no se te forces per caminar, i com menys ho fem, menys en tindrà, però el seu principal problema avui ha esta el cap... com diu ella "el tinc destrossat", no sabem exactament que vol dir, diu que el te tèrbol... La veritat es una falta de rec sanguini al cap, que li produeix aquesta inestabilitat... i si té el cap al coixí que es el mateix que dir que està en horitzontal, aquesta problema no el te...

¡DESANIM...I VIATGE...!

Sabeu?, no se exactament perquè, però estic trista... sí.. tinc com una angoixa dins el cor que em fa mal... serà que estic cansada...però no físicament, que també,... sinó que em pesa la vida... No es pot sortir al carrer, doncs plou, aquí a Castellbell, o vaig per la carretera o hi tinc que anar amb botes, doncs tots els camins son de terra, el que per aquí diem “de carro”... “son camins de carro”...
En termes moderns, podríem dir que estic “depre”, però em sembla massa baladí, dir-ho de aquesta forma, poc serio... I per acabar-me d’animar estic escoltant l’orfeó Català per la Tele, i aquesta música encara em dona més tristesa...
Veig a la meva mare tan desanimada... que no vol patir més, que es vol morir... i a mi el cor en fa mal... I no m’ho puc permetre, perquè no se com s’ho fa, però la meva mare se’n don conte encara que faci esforços per dissimular-ho...
Avui, dia 9 de febrer, desprès de més de vint-i-quatre hores plovent sense parar, al cap del dia a semblat que volia sortir el sol, però , no, era hora d’anar a la posta... ha quedat un cel vermellós, encara en boires, no ha acabat de quedar el dia clar, ni afora,al carrer, ni a dintre de mi...
El 13 de febrer, no sembla bon dia pels supersticiosos, però nosaltres, com qui no vol la cosa, ens hem anat a Pamplona a dinar, si,si... no m’equivoco...hem anat a dinar a casa de la Imma, un pis que acaba de comprar i tenia ganes d’ensenyar-lo... que poques escosses es necessiten per viatge¡¡¡¡¡¡¡ Va ser un dia molt bonic, autopista, més autopista, esmorzar en un “Medes” i tornar a l’autopista... i així fins a Pamplona-Iruña...a uns 30 o 40 Km. Abans d’arribar a Pamplona, estava nevat, bastant... i no diguem a la ciutat. Arribada a casa de la Imma, just l’hora de dinar, fer una sobretaula, d’unes 5 hores i tornar a l’autopista....
Cinc anar, cinc d’estança i cinc de tornar.
Per a mi ha sigut, com una “bomba d’oxígens” que m’ha anat molt bé... No se el que em durarà, però tinc la impressió que “respiro” millor...

LA MEVA MARE...¡¡¡

Hi ha un refrany en castellà que diu: “a perro flaco todo son pulgas” Això es el que li ha passat a la meva mare... per si ja no tenia prou coses... li ha sortit un Herpes... el colmo¡¡¡¡ No se com fer perquè estigui bé... no para de queixar-se, no dorm, ni ella ni jo... i el pitjor es que no se que fer per alleugerà el seu mal...
Estan sent uns dies complicats, plens de metges, de proves... tinc el genolls que em fan un mal, que ja no he pogut aguantar més hi he anat al metge, diu que tinc les ròtules gastades... i de radiografies, ressonàncies... I quan està posada en aquet “fregao”, has de seguir, així que no puc anar a Barcelona... i tinc un “mono”¡¡¡¡¡ de casa...
En aquests moments em trobo molt cansada, no tan físicament, sinó mentalment.. però es pot continuar... Déu em donarà la força que necessito...

UN DELS DIES MES TRISTOS DE LA MEVA VIDA...

Ja sé que molta gent no ho entendra, i encara més, molts dels que no ho lleguiran, tampoc ho entendrien... Avui dia 31 de gener de 2010 (dia de Sant Juan Bosco, patro del Salesians), hem enterrat al Dr. ANDRES BLANQUET BENEDICTO, coloquialment, "el meu metge". Tinc una pena tant gran que ningu no pot entendre, ell ho deia, "tenemos una relacion tan especial, que los demas no entienden...". Una relació de metge, pacient... però especial... perque jo vaig ser un malalt especial en un moment donat... i segur que no es va repetir en la seva vida... i jo m'he quedat "orfe", de què? de metge, ja sé que n'hi han altres i tant se val que potser millor, però amb costa de creure, i si més no, ni tenen la mateixa forma de fer, ni res...

No se si aquesta foto de l'arbre a l'hivern, s'aproxima al que vull dir del Dr. Blanquet...arbre sembla mort, però arribara la primavera i tornarà omplir-se de fulles... les persones, per desgracia, quan se'n van, no tornen... però queden les seves obres, els seus actes... totes aqueslles coses que van fer i que no hi res que ho pugui esborrar..., ni la mort... Així pasarà amb el Dr. Blanquet, la seva vida, parlo de la profesional, persistirà per sempre... GRÀCIES, ha fet que la meva salud fos més bona... he gaudit de moltes coses, que sense la seva ajuda no hauria sigut així...SEMPRE ESTARÀ EN EL MEU COR..

MIG DIA A ARENYS DE MUNT...

El dia 17 de gener vaig anar a Arenys de Munt, el meu primer destí...i es el millor... no perquè fos més bo que es altres, ara amb el temps això ho tinc clar...No es que fora el millor sinó que va ser el primer i sobre tot que estàvem en la vintena anys... i això té molta importància, no per res sinó que la joventut, es una malaltia que es curar amb la edat.. Jo Arenys de Munt vaig ser molt feliç i també van ser uns dies molt complicats, después de la meva operació que vaig esta en el llit casi tres mesos, passar-los a Arenys van ser una gracia del Senyor...
Bé ara voldria relatar el dia que vaig passar el 17 de gener a Arenys. Era la festa de Sant Antoni, el dels “Tres Tombs”. Vaig anar-hi a una Fira amb la neva cosina M. Gloria...
M’ho vaig passar molt bé, vaig anar a missa, vaig veure el pessebre, ... i a unes quatre persones... s’ha de dir que sense buscar-ho massa em va sortir bé..

M'agrada anar de fires,¡¡¡ Es molt pessat, però interessant...això d'anar d'un lloc a l'altra, de veure com viuen a cada un dels llocs que van a fer el mercat,...

Arenys de Munt, te molta fama el pessebre que fan cada any... però s'ha de dir que abans era molt més maco...

Per dinar anarem a Collsacreu, llastima del temps que feia que la boira no ens va deixar veure el paissatge.

25è. ANIVERSARI M.Gloria i Josep

Avui dia 9 de gener hem celebrat el 25è. Aniversari de casaments dels meus cosins M.Gloria i Josep... Es van casar el 6 de gener de 1985, un dia amb una nevada impressionat¡¡¡¡, però un dia que es molt difícil de oblidar, el paisatge era molt bonic, ni fet exprés...
Ve en aquest aniversari també hi havia neu... però a Montserrat, encara que no tanta...
La festa va començar amb una missa a la mateixa església que es van casar, a Marganell... aquestes misses solen ser emotives, per què es troben a faltar tota la família que ja no tens, els seus pares, els meus tiets, que jo estimava molt, el seu germà en Jaume i la seva filleta que no va veure la llum del dia...
Tots en els nostres cors teníem aquesta nostàlgia de temps en que hi teníem a tota la família entre nosaltres, però es llei de vida que així sigui...
Anàrem a sopar a Rajadell a Cal Miliu, un bon restaurant que soparem molt bé i en un ambient molt agradable... Els “nuvis” aniran de viatge, regal de la família a Suïssa, quan no faci tant fred, es un lloc molt bonic...