La Vetlla Pasqual a la Parròquia de Castellbell (Burés), era el dia 11 a les 10 de la nit. L'Església estava plena de flors com correspon a la nit més important pels cristians... "en va seria la nostre fe sense la ressusrecció de Jesús. Al matí vaig anar ajudar amb unes altres senyores a arreglar l'Església, a preparar la sala per després compartir unes "mones"...
Per mi va ser una nova experiència, ja que feia molts anys que no anava a una parròquia a celebrar la Pasqua... pels meu gust una mica massa dispers tot, però bé...
El relat evangèlic que es llegeix aquesta nit es d'una importància excepcional (Marc 16, 1-7). No solament sens anuncia la gran noticia de que el crucificat ha sigut ressuscitat per Déu. Se'ns indica, també, el camí que hem de fer per veure'l i trobar-nos amb ell.
Marc parla de tres dones admirables que no poden alvidar a Jesús. Són Maria de Magdala, Maria la de Jaume i Salomé. En els seus cors s'ha despertat un projecte absurd que sols pot néixer d'un amor apassionat: "compraren perfums per anar embalsamar Jesús".
El sorprenent es que quan van arribar al sepulcre, van veure que estava obert. Quan si aproparen, veieren un "jove assegut vestit de blanc" que les va tranquil·litza del seu ensurt i els anuncia quelcom que mai no s'haurien imaginat.
"Cerqueu Jesús el Natzaré, el crucificat?" Es una equivocació buscar-lo en el món dels morts. "No és aquí", Jesús no es un difunt més. No es el moment de plorar-lo i fer-li homenatges. "Ha ressuscitat" Està viu per sempre. Mai podrà ser trobat en el món del que està mort, de lo que està extingit, acabat.
Però si no està en el sepulcre, on se'l pot veure?, on ens podem trobar amb ell? El jove els recorda a les dones qua hi ha els hi havia dit Jesús:" Ells els precedeix a Galilea; allà el veuran".
Per "veure" al ressuscitat s'ha de tornar a Galilea. Per què? Per a què? Al ressuscitat no se'l pot "veure" sense fer el seu propi recorregut. Per experimentar-lo ple de vida en mig de nosaltres, es té que tornar al punt de partida i fer l'experiencia del que ha sigut aquesta vida que ha portar a Jesús a la crucifixió i ressusrecció. Si no es així, la "Ressusrecció" serà per nosaltres una doctrina sublim, un dogma sagrat, però no experimentarem a Jesús viu amb nosaltres.
Galilea ha sigut l'escenari principal de la seva actuació. Allà al van veure els seus deixebles curar, perdonar, alliberar, acollir, despertar en tots una esperança nova. Ara els seus seguidors hem de fer el mateix. No estem sols. El ressuscitat va davant nostre. L'anirem veient si caminem darrera els seus passos. El més desiciu per experimentar al "ressuscitat" no es l'estudi de la teologia, ni la celebració litúrgica sinó el seguiment fidel a Jesús.
Més a menys així anava les reflexions que va fer el Mn. Joan, "inspirat" en el Pagola
Pasqua, es també tradició, i aquí a Castellbell com a tants d'altres pobles arreu de Catalunya, es canten Caramelles i ballen el ball de bastons. De bon matí el diumenge de Pasqua van arribar els bastoners davant de casa nostre i sortirem al balcó amb la meva mare i el meu
germà per vuere'ls ballar, al meu germà, com antic bastoner que es, va trobar que estaven una mica distrets, a mi em va sembla que ho feien prou bé, sempre ho he trobat molt complicat això de ballar amb dos bastons a les mans i procurar que ninguna no et doni un cop al cap... Desprès van passar un grup del poble que canten Caramelles (no puc explicar que deien, no ho vaig sentir...) Es un grup de voluntaris que canten per tot el poble...
I així va anar passant al matí... després de missa anarem a veure la meva tieta a Manresa i allà ens hi passarem una bona estona amb els nostres tiets Maria i Rosendo, com que hi ha era, cap al migdia, van arribar el nostre cosí en Jaume i la seva dona la Chelo... i després de fer petar la xarrada una estona, marxarem cap al Ferran, on feríem el dinar pasqual amb tota la família...
No hi van faltar les "mones", era com si estessim en una pastisseria, podies triar de la classe que volguessis, de xocolate, de nata, de fruita, de mantega... jo diria que no en fan d'altres classes... Cadascú tenia la seva "mona", bé els que encara tenen "padrins", millor dit "padrines"... El cas es que no hi van faltar... llàstima que no va parar de ploure i estava tot molt enfangat i no vem poder sortir de casa... Un altra dia serà ¡¡¡¡
Avui 19 d'abril hem anat a la 9ª caminada popular que organitza l'Associació de Fills i Amics del Burés, era caminar fent una Ronda pel Bosc Negre...Ens hi apuntarem el meu germà i jo, teni
a ganes de caminar pel bosc, una cosa que sola em fa por, tinc por dels animals que hi han, des dels més petits fins els grans, sempre em sembla que em sortira una serp, els hi tinc pànic; però els animalets petits tampoc m'agradan, bé ni petits ni grans...Va ser molt bonic i m'ho vaig passar molt bé, no seria quelcom que fes cada dia però de tant en tant ...¡ Nosaltres, per no faltar a la veritat, férem un tros amb cotxe, el tros més complicat de pujar...el meu germà amablement, ens acompanyà amb el cotxe... I es tractava de fer la caminada sense parar, per arribar a la plaça del Burés per esmorzar, l'Associació celebra aquest any el 10è. aniversari; així que a la plaça hi havia esmorzar per tothom, els de la caminada i tots el socis. Un esmorzar suculent, d'aquells que si t'ho prens al peu de la lletra, et serveix per dinar: hi havien "bocates" de botifarra i de xistorra... tota classe de begudes des d'aigua a cava...
m'impressiona, durant l'hivern la veiem moltes vegades d'aquesta manera, es no
