Sabeu?, no se exactament perquè, però estic trista... sí.. tinc com una angoixa dins el cor que em fa mal... serà que estic cansada...però no físicament, que també,... sinó que em pesa la vida... No es pot sortir al carrer, doncs plou, aquí a Castellbell, o vaig per la carretera o hi tinc que anar amb botes, doncs tots els camins son de terra, el que per aquí diem “de carro”... “son camins de carro”...
En termes moderns, podríem dir que estic “depre”, però em sembla massa baladí, dir-ho de aquesta forma, poc serio... I per acabar-me d’animar estic escoltant l’orfeó Català per la Tele, i aquesta música encara em dona més tristesa...
Veig a la meva mare tan desanimada... que no vol patir més, que es vol morir... i a mi el cor en fa mal... I no m’ho puc permetre, perquè no se com s’ho fa, però la meva mare se’n don co
nte encara que faci esforços per dissimular-ho...
Avui, dia 9 de febrer, desprès de més de vint-i-quatre hores plovent sense parar, al cap del dia a semblat que volia sortir el sol, però , no, era hora d’anar a la posta... ha quedat un cel vermellós, encara en boires, no ha acabat de quedar el dia clar, ni afora,al carrer, ni a dintre de mi...
El 13 de febrer, no sembla bon dia pels supersticiosos, però nosaltres, com qui no vol la cosa, ens hem anat a Pamplona a dinar, si,si... no m’equivoco...hem anat a dinar a casa de la Imma, un pis que acaba de comprar i tenia ganes d’ensenyar-lo... que poques escosses es necessiten per viatge¡¡¡¡¡¡¡ Va ser un dia molt bonic, autopista, més autopista, esmorzar en un “Medes” i tornar a l’autopista... i així fins a Pamplona-Iruña...a uns 30 o 40 Km. Abans d’arribar a Pamplona, estava nevat
, bastant... i no diguem a la ciutat. Arribada a casa de la Imma, just l’hora de dinar, fer una sobretaula, d’unes 5 hores i tornar a l’autopista....
Cinc anar, cinc d’estança i cinc de tornar.
Per a mi ha sigut, com una “bomba d’oxígens” que m’ha anat molt bé... No se el qu
e em durarà, però tinc la impressió que “respiro” millor...
En termes moderns, podríem dir que estic “depre”, però em sembla massa baladí, dir-ho de aquesta forma, poc serio... I per acabar-me d’animar estic escoltant l’orfeó Català per la Tele, i aquesta música encara em dona més tristesa...
Veig a la meva mare tan desanimada... que no vol patir més, que es vol morir... i a mi el cor en fa mal... I no m’ho puc permetre, perquè no se com s’ho fa, però la meva mare se’n don co
nte encara que faci esforços per dissimular-ho...Avui, dia 9 de febrer, desprès de més de vint-i-quatre hores plovent sense parar, al cap del dia a semblat que volia sortir el sol, però , no, era hora d’anar a la posta... ha quedat un cel vermellós, encara en boires, no ha acabat de quedar el dia clar, ni afora,al carrer, ni a dintre de mi...
El 13 de febrer, no sembla bon dia pels supersticiosos, però nosaltres, com qui no vol la cosa, ens hem anat a Pamplona a dinar, si,si... no m’equivoco...hem anat a dinar a casa de la Imma, un pis que acaba de comprar i tenia ganes d’ensenyar-lo... que poques escosses es necessiten per viatge¡¡¡¡¡¡¡ Va ser un dia molt bonic, autopista, més autopista, esmorzar en un “Medes” i tornar a l’autopista... i així fins a Pamplona-Iruña...a uns 30 o 40 Km. Abans d’arribar a Pamplona, estava nevat
, bastant... i no diguem a la ciutat. Arribada a casa de la Imma, just l’hora de dinar, fer una sobretaula, d’unes 5 hores i tornar a l’autopista....Cinc anar, cinc d’estança i cinc de tornar.
Per a mi ha sigut, com una “bomba d’oxígens” que m’ha anat molt bé... No se el qu
e em durarà, però tinc la impressió que “respiro” millor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada