FESTES VARIES .... I ALTRES COSES !!!!!

Durant aquest mes de gener en la nostra família no hem tingut temps per avorrir-nos... Desprès de les festes de Nadal, abans de la festes dels Reis, va ser l'aniversari de la meva mare i la tieta Maria (són bessones) van fer 90 anys, donant l'estat de les dues, que sense ser dolent es molt limitat, ens decidirem de fer un berenar a casa, bé un pastis i cava... era una festa oberta i ven venir els nostres cosins i tota la nostra família...Vem comprar un pastis ven gran i unes espelmes amb el número 90... ah¡ i un bonic ram per cada una, ven igual... fins que es van casar, i en la boda també, anaven iguales....
La mama com aquell que no vol la cosa, es va cruspí un bon tall de pestis i una bona xurropada de cav...

Les dues van estar molt contenta... la meva mare no necessita gaire,... però la meva tieta es una mica més exigent...

Això va ser el DIA 3 DE GENER DE 2013.






El dia 18 DE GENER DE 2013. El meu germà se li van fer uns forats a la RETINA, va anar a urgenciès al CAP i li van dir que anés al Valle Hebron a Barcelona, semblava que no seria res, però només li van veure un forat, ja que tenia el ull ple de liquid. Li van dir que tornes el diumenge ni van veure un altre, li van tanca amb làser, però continuava tenint massa liquid... Repòs absolut i tornaria al cap d'una setmana el dia 28... però mala cosa, el liquid no marxa i la Dra. li diu que es millor operar i treure-li el liquid i veure com o té i això li faran el dia 1 de FEBRER DE 2013, o sigui demà... encomano a tots el sants del cel, sobre tot al P. Coll perquè no sigui res... EL NECESSITO MOLT...
Entremig d'aquesta setmana, per no avorrir-nos vam tenir el Judici per la denuncia del nostres veïns de sota...Sembla ser que va ser esperpèntic... perquè en aquest país  no funciona ni la justícia... una vergonya, no ser com s'hauria de ve fet... però tal com ho fan, NO...
Els nostres, inefables, veïns, van tenir la santa barra!!!!!!! de fer una denuncia falsa, ens van voler donar un  escarment, i una mica els ha sortit malament, perquè es van trobar que abans que ells ja els havia denunciat al meu germà per agressions, ells van donar la volta els fets i d'agresors van passar a ser agredits.... INAUDIT¡¡¡¡ això hauria d'estar penat amb la presó, es un engany a la justícia..... i sense masses compliments van multar a tothom amb 250 euros.... apa!! i aquí pau i allà glòria (a les seves arques).... UNA VERGONYA , com va dir aquell "LA JUSTICIA ES UN CACHONDEO"....
El dia 22 va morir la mare de la Grego, la nostra cosina, la dona del meu cosí el JAUME ( D.E.P.). Era una sra. gran de 94 anys i el Senyor segur que li ha recompensat totes les penúries que va passar en aquesta vida....fins un altre iaia Salvadora¡¡¡¡¡¡¡

I el final d'aquest mes ha fet 3 anys de la mort del meu metge el Dr. Andres Blanquet... quant el trobo a faltar¡¡¡ Sabia com curar-me tots els meus mals, i en tinc tants!!!!!

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS...

Tots sabem que en l'adolescència no es pot sobreviure sense amics.

 Els amics són aquelles persones que mai t'han deixat de costat, són aquells que t'han ajudat en els bons moments i en els moments roïns, i són aquells que et volen tal com tu ets de veritat.

 Hi han algunes persones que jutgen a la gent abans de conèixer-la, i perden la millor oportunitat de trobar un bon amic.

Algunes persones fan amics instantàniament, només han de ser ells mateixos.

Però, també n'hi ha altres persones que pel fet què són tímids i molt vergonyosos, els és difícil fer amics.

Hi ha vegades que aquesta gent pensa que ningú els vol perquè són diferents, però cada un de nosaltres som diferents i si no trobes a un amic a l'instant, no et preocupis perquè el món està ple de gent i segur que algun dia trobaràs aquesta amiga tan especial.

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS

Amics, coneguts i saludats... si no recordo malament era el títol d’un programa de televisió... i em sembla un bon títol per la meva reflexió...

AMICS... qui són els amics?, què són els amics?, que...qui...?????

Es curiós, pots passar-te tota la vida... o qüasi tota sense saber qui són els teus amics... tu penses que són uns, però... clar fins que no arriba el moment de la veritat, de la demostració... no saps qui són els teus amics... Tens la sorpresa, que simplement són CONEGUTS, i per si fora poc, quan una ho està passant malament, solsament el falta adonar-te que alguns dels teus amics, son CONEGUTSSSS...

I els que et pensaves que eren coneguts, són simplement SALUDATS....

Després de fer varies reflexions sobre l’amistat, em ve un pensament al cap: QUI SÓN ELS MEUS AMICS????? NO, ara no es el moment... quan la meva mare ja no sigui entre nosaltres, m’ho plantejaré... segur que no seran els mateixos que jo em pensava abans de tenir tota aquesta experiència de vida...

“Si no em cuides en el teu present, no esperis veure’m en el teu futur, perquè ja seràs el meu passat”

ELS VEÏNS... ENS HAN DENUNCIAT....

Un capítol apart mereix una “situació”, que ens ha passat durant els primers tres mesos que la meva mare va estar als Hospitals... Tinc ganes d’explicar-ho perquè quan més i penso més poca-solta em sembla...

Per no oblidar-ho, vaig explicar quins veïns tenim...

Es una escala de vuit veïns, es ha dir vuit pisos... hi ha una planta baixa que a la dreta hi havia una barberia i a canto esquerra un estanc (així ho dèiem nosaltres, tot i que si venien moltes més coses); sobre de la botiga hi havia la part de les habitacions, a planta baixa, botiga, cuina i menjador i dalt la part de dormir... però que ha passat? Doncs que ara no hi ha botigues i els que ho van compra hi han fet la seva vivenda, sense modificar-ho massa.

I per sobre hi ha tres replans més, en dos pisos en cada un d’ells...

Hi ara explico les persones que hi vivim... A la planta baixa a la dreta està vuit perquè es van morir el matrimoni que hi vivia de tota la vida i les seves filles encara ho tenen que arreglar i a l’altra canto i viu una parella amb una nena d’uns 7 u 8 anys, no ho sé exactament, perquè ja es rara com els seus pares. Els pares, ells sembla que es català, no sé d’on i ella es chilena...

En el primer pis a la dreta i viu un noi gran amb un gos i un gat, i de tant en tant amb alguna persona femenina... a l’esquerra i vivim nosaltres.

El segon pis a la dreta es de lloguer i en aquest moments hi viu un noi peruà... a l’esquerra un noi gran, de tota la vida de Castellbell...

Al tercer pis a la dreta, ara mateix no se qui hi viu, sembla que ningú, però es d’una família de tota la vida d’aquí que viuen en un altre lloc i vivia un dels fills que s’havia separat de la seva dona... i a l’esquerra, també es un pis de lloguer que hi viuen una família del Marroc..

Resumint: una família amb una nena a la planta baixa, al primer pis en Miquel al gos i el gat i nosaltres. Al segons pis dos nois sols, un a cada pis un d’aquí i un altra peruà de lloguer. I el tercer pis una família marroquina de lloguer....

Podríem dir una escala de “quatre arreplegats”... doncs en aquesta escala tenim un “contenciós” que ha arribat a l’Ajuntament en forma de denuncia per part de la família que tenim a sota nostra... a qui han denunciat, a la meva mare i a mi.... perquè?,  per fer sorolls a la nit... quan? M’entres teníem a la nostra mare a l’Hospital i tornàvem tard al vespre per sopar i anàvem a dormir més tard del compte... Tot plegat un desgavell, uns mals educats, unes persones sense cap sentiment humanitari (encara no m’han preguntat que li ha passat a la meva mare)...  Quan l’Ajuntament en va enviar el paper conforme ens havien denunciat per sorolls i es amonestaven, vaig agafar un c... que vaig demanar hora per veure a l’Alcaldessa... tot plegat paper mullat... però no hi ha dret l’altre dia escoltava darrera la porta de l’escala quan jo estava parlant amb el president de l’escala, que es aquest noi de tota la vida del meu poble, i quan jo ja marxava va sortir com una boixa a cridar-me quan ja estava dins el cotxe, li vaig obrir la porta, tot i que, m’aconsellaren que no parles amb ells i... entre “otras lindeces”, em va dir que jo fregava a les tres de la matinada, com es pot veure està xalada, ... però el pitjo es que es va posar amb la meva condició de religiosa i... fins aquí vem arribar, no hi puc parlar-hi més, perquè segur que em perdria al meu caràcter,,,

Sembla mentida que quan estàs passant aquest moments tan dolorosos familiarment, no hi hagi ni la mínima paciència... qui sap que els hi pot passar¡

Van ser els dies que a casa érem més colla, el meu germà i la meva cunyada i a vegades els meus nebots, i naturalment que fèiem més sorolls que si estem la meva mare i jo, però bé diria que no han tingut paciència, ni han estat a l’altura...

Bé us podeu imaginar quin tipus de soroll sentien no música, tele... en una paraula “juerga”, sinó cadires que es mouen a l’aixecar-te de la taula, anades i vingudes del menjador a la cuina... res més..

Quan més i penso més em posa nerviosa... perquè trobo que es una manera de viure la vida, solament pensant en un mateix, sense tenir en compte les dificultats que pot estar passant al veí... es curiós que d’una escala de veïns en diguin una Comunitat de Veïns... de comunitat res de res.

He fet el propòsit de no dir res més, ni obrir la boca, si truquen no obriré i si fan una reunió , no hi aniré, si els trobo , com si no els veges ... A veure si sóc capaç de fer-ho....

A l’Ajuntament no van veure que ni hagués per tant, però tenen la obligació d’avisar al demandat... 

(Aquestes fotos son de la Muntsa, la meva cunyada, son del meu poble i de com veiem Montserrat des de Castellbell, m'han agradat...)

Llàstima que no pugui posar la foto dels "protagonistes"....

ELS NETS....

Els pares... són els pares, els germans... són els germans, però... els nets, ahi!!! els nets...!!!!; i la meva mare té dos nets... l’Ivan i la Judit i les seves parelles, la Zaida i el Sergi, que ella els estima molt i ells també....

En tot el temps que portem de la seva enfermetat no l’han deixada, no es que vinguin només de visita a veure-la, sinó que la cuiden, tan o més bé que jo... i ella es feliç i jo no els ho podré pagar mai....

El diumenge, 22 d’abril, van venir a estar amb ella...i jo com qui no li vaig haver de fer res... solsament la cuina!!!!.

La meva mare està molt orgullosa de tenir els nets que té i ... jo també.

Com que l’endemà era Sant Jordi, li van portar quatre roses, estic segura que a la meva mare, la fet molt feliç i li dona aquella espurna que necessita per poder seguir vivint, tal com està per PODER VEURE ELS SEUS NETS.

LA PRIMERA SETMANA

Avui es dia 19 d’abril falten dos dies per que facin cinc mesos que la meva mare va tenir l’embòlia, ¡sembla mentida com passa el temps!! Que no vol dir que s’hagi fet curt, però el temps passa volant.

 Encara no fa una setmana que estic sola amb la meva mare i aquesta setmana s’ha m’ha està fent llarguíssima... Es dur, estic tot el dia pendent d’ella,. Tinc la impressió de viure un altre vida... tinc ganes de sortir, donar una volta, veure altre gent... Veure-la així em fa patir molt, no dormo, per les vegades que m’aixeco a la nit i perquè pateixo que no li passi res, i es clar, durant el dia estic nerviosa...  amb una paraula hi han coses que només es fan per una MARE...

Durant aquests mesos em passat per diferents etapes: l’Hospitalització, dura, de discussions, de preocupacions, de veure el que podia recupera... Arriba el moment d’anar a casa.. però encara hi ha la meva família i sembla que no, ets sent acompanyada... però arriba el moment que s’ha de regularitza la situació i ens quedem soles a casa, però encara amb moltes coses per solucionar: ajudes  de l’Ajuntament, les senyores que van per les cases a rentar-les, que si una Fisioterapeuta, que las de buscar pequen no entren per la SS., i a veure si necessitaré d’algun... Tantes coses¡¡¡¡¡¡¡¡

REFLEXIONS DES DE L'HOSPITAL

Avui, aquesta nit passada, dia 21 de gener, fa dos mesos que la meva mare va tenir una embòlia cerebral, encara estem a l’Hospital, es a dir al Centre Hospitalari de Manresa.

Dos mesos a l’Hospital et dona un altre visió de la vida ... entre altres coses te’n doncs conte com treballa el personal sanitari;

he estat d’urgències a Sant Joan de Déu, desprès al Centre Hospitalari, al segon pis de medecina interna i quan van considerar oportú ens van passar a una planta de Convalescència... no se si quan tenim un malat ens tornem molt exigents o es que hi ha personal que no es mereix per la seva actitud d’ocupar un lloc de treball, no pas aquest... en canvi hi ha persones que sembla que han nascut per fer aquesta feina: carinyoses, atentes, educades...

Veien el tracte i la poca eficiència d'aquest Centre, o més ven dit de la Fisioterapeuta que

tractava a la meva, vem decidir demanar un trasllat a la Fundació Sociosanitaria Hospital de Sant Andreu, a totes, totes molt millor que el Centre, a part dels resultats de la meva mare; cosa que ens van concedir ... i el dia 23 de gener a les 4 de la tarda ens van traslladar a l’Hospital de Sant Andreu.... i vem ser fins el 7 de març, no havent aconseguit els resultats que esperaven però contents, sempre amb alguna deficiència, però pensant que si hi ha alguna possibilitat segur que ells la aconsegueixen... MOLTES GRÀCIES.

EL DIA DE REIS A L'HOSPITAL

El dia 5 de gener, vigília de Reis, en el Centre Hospitalari van arribar els Reis... El Melchor, els Gaspar i el Baltasar... anaven molt bé... entraven a les habitacions saben qui era la persona que anaven a veure, m'ha fet molt bona impressió i m'ha semblat un gran detall per totes aquestes persones grans... els portaven un paquet i a dintre hi havia una manta petita, per posar-te a sobre els genolls o a l'esquena... vermella i amb unes estrelles blanques... molt bonica, amb el logotip de la Fundació altahaia..

Ha sigut un dia molt complicat per la meva mare, per desgracia, té una fisioterapeuta molt "borde", no trobo un altre paraula per definir-la i no se grollera... No es humana, no te cap tipus de compassió per les persones... Avui la meva mare estava molt cansada i s'ha marejat alguna, cosa li deu haver passat en el seu cervell.. el cas es que quan anat a fer la recuperació, avui no s'ha aguantat dreta, i la fisio en contes d'animar-la li ha dit que no caminarà més... em sembla impossible que una persona pugui ser tant cruel i tant poc sensible a les penes de les persones que te que curar... Em sento impotent i la veritat no se que tinc que fer, però alguna cosa tinc que fer... espero que Déu m'ajudi amb la seva llum i em doni claredat de pensament... Però sento que tinc que fer alguna cosa.

Tinc ganes que passin les Festes i tornem a la rutina i tot tingui continuïtat...